Dilluns. Dilluns especial, encara aterrant despues de 15 dies de desconexió en terres africanes, del nord, però africanes.
El final de la jornada, ja a Gràcia, la retrobada amb els companys de la pràctica ha estat emocionant, sense demostrar-ho, intentant que n
o es notés, i retrobant el zazen al dojo, com si hagués estat ahir mateix al vespre, que estava igual, en comunió amb la gent que ara vec, però dalt de la meva duna sahariana. I sento estar enlluernant-me amb el sol de ponent, reflexant-se en la sorra marroquina-sahariana, cremant-me els ulls, i la cara, i les sentiments, embolicats entre teles tuaregs. Sento aquest sol dins del dojo, com si estés sobre la duna, igual que dies enrere estava al dojo marroquí universal. Ara al dojo, sóc a la meva duna, amb els companys i deixo passar tots aquests sentiments, aquestes emocions, i noto la calor que que em domina tot el cos ... serà l'estufa del dojo? serà el sol marroquí? ... qué més dona ... Gassho
2 comentarios:
Aires del Sahara, benvinguts sigueu al dojo. M'he emocionat al llegir aquesta primera entrada de l'any, Garfield! Gassho!
...si, això... que més dona!
Una abraçada forta Sem Yu
Publicar un comentario