COMEME EL COCO ... y yo con plumas

VIERNES

Llegamos al teatro, a última hora para no perder el ritmo del día, no sea que ir tranquilos y con tiempo de sobra nos causara algún trauma. Lógicamente entramos al teatro con la función empezada y buscamos nuestras butacas. Pierre y Gustavo ya están hace rato. Los vemos en la fila 6, allá delante y cuando nos ven, después de indicarnos con la mano su ubicación, se desplazan hacia el interior de la fila, tocándome a mi (no podía ser de otra forma) quedarme sentado justo al lado del pasillo. ¡Cagamos! Es lo primero que se me pasa por la cabeza. Conociendo la obra, y conociendo la compañía La Cubana, intuyo, no, mejor, sé que en algún momento me tocará salir a hacer alguna cosa con los actores. Bueno, mejor relajarse y no pensar en ello.
Casi al final de la función, pensando que ya me libré de subir al escenario, porque al pasillo ya me hicieron salir para hacer una cadena con otros 5 o 6 espectadores, para ir pasando cachibaches desde el escenario hasta la entrada del teatro, para cargar la furgoneta de la compañía, pues justo en un momento, regresan todos los acotres con las plumas y demás floripondios de las vedettes, para dedicar al paciente público un último número. Y, como no podía ser de otra manera, ingenuo de mí, me toca calzarme sobre los hombros las enormes plumas blancas, de la vedette principal. Y es aquí cuando pienso, si tengo que subir, subo y me suelto, total serán unos minutos que no vale la pena pasar mal. Así que mejor relajarse, soltarse, e intentar hacer lo que hicieron estos mismos actores que arrancaron de mi butaca. El resultado es que damos, los 6 o 7 improvisados actores, unas cuantas vueltas encima del escenario a ritmo de la canción que da nombre al espectáculo. Bailo al ritmo de la misma siguiendo a los demás y mirando hacia el público, veo a Gabriela, Gustavo y Pierre destornillándose de risa.
Bajo del escenario con cierta satisfacción sobretodo porque no lo pasé mal, más bien lo contrario. Me siento en mi butaca, y los nervios que tengo en todo el cuerpo me provocan ahora, al estar sentado, que una serenidad placentera me embargue.
Qué bien lo he (lo hemos pasado)

40 ...

Ja sóc als 40. I ara qué? Doncs ara tot igual i una mica millor. Una mica millor pel que m'envolta, sobretot per la gent. Amb el temps aprens a no esperar res, a no fer-te il.lusions per coses, que de no acomplir-se el que provoquen és angoixa o mal rotllo directament. Encara que de vegades és inevitable no il.lusionarte. Quan cumpleixes una edat rodoneta fa certa il.lusió fer alguna cosa especial, o potser que la gentet faci sentir protagonista. Però la tant arrelada família de la nostra societat, que tot depén d'ella, que sense ella un no pot fer res, perque sino resulta que no ets un bon fill, un bon germà, etc. suposa de vegades perdre la propia personalitat perque fem el que se suposa que s'ha de fer lo socialment i políticament correcte i no el que realment un mateix considera o creu. I així, en un dia assenyalat com una aniversari de número rodonet, un intenta fraternitzar, unir, crear bon rotllo i germanor en la família. Una família que possiblement per no haver estat omplint-se la panxa en dinars familiars nadalencs, de Sant Esteve, de Cap d'Any, de Reis, i demés, d'haver estat infinites hores de sobretaula amb converses aborrides i intrascendents, intentant no adormirse quan a les 6 de la tarda encara ets a taula i costa fins i tot aguantar el pes del cap, per la sobredosi de torrons, martini-cava-vi-moscatell, per no haver complert amb el suposat deure familiar, aquesta família considera que algo no funciona i que una ja no fa el correcte i entren aleshores les tàctiques de fer pesar la culpa. Aquesta reconciliació que s'intenta en un dinar organitzat per celebrar l'aniversari rodonet, solament amb la família, pot suposar que encara el protagonista quedi més tocat que abans d'entrar al àpat, i que aquesta il.lusió que portaves és la que provoca fer-te sentir malament después.

Al final el que va bé es tenir els amics, la gent propera, que possiblement fent un esforç o sacrificant altres coses, estàn al teu costat i veus, que sense haver-te fet il.lusions prèvies, fas una festa i els tens allà, per tu, el motiu que siguin ara en aquest lloc solament ets tu, i a sobre t'omplen de regals. Al final el que dona serenitat al teu esperit, felicitat que t'omple, i desplassa tota la futilesa és simplement la companyia d'aquesta gent, que no són família, encara que un senti que si ho són.

GRÀCIES AMICS. Dissabte vau canviar un estat d'ànim per deixar una serenitat feliç, com un veler, tranquilament parat sobre un mar tranquil, amb el sol baixant i deixant pas a la nit.

L'ARNAU FENT L'INDIO

L'Arnau, el fill de ma germana. Tant petit i tan eixerit. Tot i que quan se sent observat, quan nota que és el centre d'atenció, li agrada fer l'índio.

DUNES AL DOJO

Tornada a la rutina.



Dilluns. Dilluns especial, encara aterrant despues de 15 dies de desconexió en terres africanes, del nord, però africanes.

El final de la jornada, ja a Gràcia, la retrobada amb els companys de la pràctica ha estat emocionant, sense demostrar-ho, intentant que no es notés, i retrobant el zazen al dojo, com si hagués estat ahir mateix al vespre, que estava igual, en comunió amb la gent que ara vec, però dalt de la meva duna sahariana. I sento estar enlluernant-me amb el sol de ponent, reflexant-se en la sorra marroquina-sahariana, cremant-me els ulls, i la cara, i les sentiments, embolicats entre teles tuaregs. Sento aquest sol dins del dojo, com si estés sobre la duna, igual que dies enrere estava al dojo marroquí universal. Ara al dojo, sóc a la meva duna, amb els companys i deixo passar tots aquests sentiments, aquestes emocions, i noto la calor que que em domina tot el cos ... serà l'estufa del dojo? serà el sol marroquí? ... qué més dona ... Gassho