Crisi

Frustració. És el sentiment més fort después de 23 anys treballant en un sector que any rere anys s'ha anat deprimint. Fins que ha arribat el moment que quasibé no es pot deprimir més. Feia temps que es veia venir aquesta situació. Catalunya sempre ha estat el motor industrial. La nostra força estava en l'amplia xarxa industrial que ens feia creure que erem imprescindibles per moure l'economia i mantenirla. Però ja fa anys que va anar canviant, no ens adonavem però el canvi s'anava infiltrant en les nostres rutines, en les nostres gestions d'empresaris. Mentre a altres comunitats d'Espanya, els governs locals (i estatal també) promovien ajuts, subvencions, incentius, etc. perque els empresaris milloressin, o instalessin els seus negocis en el seu territori. aquí, a casa nostra ha estat tot el contrari. Aquí només hem tingut inspeccions de treball, inspeccions d'IVA, inspeccions d'Hisenda, etc. A més, aquí els empresaris, hem de tenir les empreses a la última en tecnologia, les instalacions adequades segons les normatives de Seguretat e Higiene, que canvien sovint, i fa que no ho tinguis mai tot adequat per evitar multes. I no tinguis cap accident, denuncia, etc perque ja pots preparar la butxaca i a pagar.
A casa nostra sempre hem tingut mentalitat de botiguers, cosa que anys enrera funcionava bé, però que avui dia fa que els empresaris que quedem (en el nostre sector) siguem competidors en lloc de col.laboradors, i això ens fa quedar aillats i haver de lluitar sols.
A Catalunya hi havia més de la meitat de la indústria gràfica d'Espanya, ara ja només queda un 10-15 per cent ... i baixant. La veritat és que és molt trist haver d'acabar, después de 23 anys d'ofici, d'aquesta manera. Haber de liquidar el negoci de mala manera, intentar no quedar amb deutes per tota la vida o fer com d'altres que recentment han plegat, i que s'han hagut de declarar insolvents, divorciarse de la parella, per salvar al menys un lloc per viure. Tot el demés ja queda enrera, tots els esforços i patiments, totes les hores invertides treballant 12 i 13 hores diaries, acabant el cap de setmana sense forces per viure i descansant per poguer engegar la seguent setmana com si res, tots els recursos posats en el negoci, tots els riscos i responsabilitats suportats tant de temps, que l'únic que han fet es provocar engoixa, tanta diplomàcia amb clients i operaris per mantenir un bon ambient que no ha servit per a res. Tantes coses que ja no signifiquen res, que ja no tenen cap valor, que no t'ajuden per tirar endavant. Queda la sensació de temps perdut, de temps mal invertit, i sobretot de temps que solament et procura un pervindre totalment incert, sense espectatives. Ara qué farem? Se sol sentir cada cop més sovint als empresaris que tota la vida han fet el mateix.
Al final et sents enganyat, desebut, i sense confiança en res. Polítics, dirigents, institucions, governs, ... tots formen part d'una pantomima que queda en un altre mon, fora del nostre abast. Existeixen com a representació nostra, de la gent del carrer, però jo em sento estafat, enganyat. Tot sóm promeses i grans paraules i alhora de la veritat ningú se'n recorda de la indústria, que ha estat un dels pricipals motors del nostre pais. D'on treuràn ingresos quan ja no quedi industria? Cóm mantindràn els ingressos els polítics, funcionaris i demés si les seves fonts d'ingressos han desaparegut? És curiós perque a casa sempre ens hem cregut més llestos i espavilats que arreu, però ara resulta que les polítiques industrials d'altres comunitats han fet que es mantinguin i es crein empreses, i les institucions que han deixat anar calers per fer això, saben que els hi suposa estalvi en quant a gent ocupada que cotitza, contra gent que està a l'atur i cobra. A més que on hi ha negoci es genera més negoci, i moviment del consum, etc. fa dos dies m'explicaven un cas d'una indústria recentment constituida a Vigo: S'ha engegat un projecte particular d'una imprmta, amb un cost de 500.000 euros. Han demant subvenció per 700.000. Els hi han donat, a fons perdut 350.000 euros (la meitat del demanat), és a dir, aquests diners ja no els han de tornar. I la resta l'han de començar a pagar en forma de crèdit tou dins de no sé quants anys. És la gran diferència amb casa nostra. Mentre fora incentiven, a casa ens posen trabes. Mentre a fora ajuden, a casa ens posen multes, inspeccions, etc.
La desaparició de gran part del teixit industrial del sector de gràfiques, no ha estat per mala gestió, que és el que molts voldrien dir. Ha estat en part per la cojuntura actual, però augmentada i potenciada per la inutilitat i cegera dels nostres governants i representants, que asseguts a les seves cadires de pell, en els seus despatxos acomodats, han mantingut una actitud d'esperar i no fer res.
I be, tal dia farà un any. I ja veurem on sóm.